quinta-feira, 6 de dezembro de 2012

lo peor de nós

    Diba ya media hora que daba vueltes y vueltes ensin ser quien atopar un sitiu onde aparcar el coche. A la fin, xusto enfrente de mio casa, vi un güecu en batería, que nun duldé en coyer, metiéndome hasta'l borde mesmu de la cera. Namás entós me decaté de la presencia d'una muyer que me miraba con fran- ca hostilidá al través de la cristalera. De sópitu vila tamién dedicame una señora puñeta y que dalgo aldericaba, paez que contra mi. Baxé la ventanina a ver qué pasaba.

    - ¡Sinvergüenza! ¡Usté nun tien vergüenza! ¡Mira que quita-y el sitiu al mio home!

    - Perdone usté -retruqué-y, nel mesmu tonu faltón col qu'ella m'encetaba- ¿Qué quier dicir con que-y quité el sitiu al so home? ¿Ónde ta?

    Ella encaróse comigo, al través del cristal. Paecía que quería comeme.

    - ¡Ai, que tener cara! ¿Ónde ta? ¡Fue dar la vuelta a la manzana mientres yo-y atrocaba'l sitiu! ¡Ai, que ser sinvergüenza!

    Realmente nun viera a la muyer de la qu'aparqué. Tenté desplica-ylo con toa educación y entós sentí tres de mí el pitíu d'una bocina. Viréme. Había un paisano asomáu a la ventanina d'un Seiscientos blancu (igual que'l que tuviera mio padre) y llanzándome furiosos cortes de manga. Polo visto aquella debía ser una divisa familiar.

    - ¡Pero tú, quién crees que yes, el gallu la quintana! -gritóme a xeitu de saludu el recién llegáu-, ¡Serás cabrón!

    Baxéme del coche ensin saber con quién enfrentame, si cola muyer o col home.

    - ¡Cabrón! ¡Faltosu! -berraba'l paisano, sacando la cabezuca pela ventanina'l Seiscientos- ¿Tú quién crees que yes, el gallu la quintana? ¿Cómo ye lo tuyo? ¡Maricón!

    Ensin moveme del sitiu, pero mirándolu mui seriu, dixe-y con firmeza y serenidá:

    - Nun me falte al respetu. Faga usté el favor de nun me faltar al respetu...

    De la otra banda, yera agora la muyer la que me faltaba:

    - ¡Sinvergüenza! ¡Cabrón!

    Mirélos a entrambos con cara de perdonavides. Nun pagaba la pena tentar desplicame nin pidi-yos disculpes. Muncho menos sacar el coche d'aquel sitiu que tanto me costara atopar y qu'agora m'allegraba de arrampla-yos, ensin sabelo, a aquellos dos energúmenos. Cerré el coche y crucé la cai hasta'l mio portal, ensin volveme. Entós pudi sentir al paisanucu del Seiscientos soltar la última palabra:

    - ¡Ya te rayaré'l coche, cabrón!

    Viréme non pa miralu a él, sinón p'anotar mentalmente la matrícula, inda nun creyere que fuere a cumplir la so amenaza. Yera fácil de remembrar aquella d'un coche antigu: “0-6534”.

    Costábame creyer qu'aquel manguán fuere quien rayame'l coche y n'entrando nel portal escaecíme del asuntu. Agora paecíame cómico:el paisanu y la paisana esprecetándose como llocos y llamándome de lo peor namás porque cuidaben que-yos quitare l'aparcamientu. Facíame gracía, sobremanera, la visión del home, sacando la cabezuca pela ventanina del Seiscientos, como'l cocu d'una mazana.

    A la mañana viniente, sicasí, poca gracia me fizo acolumbrar en coche un tremendu rayón calcáu a conciencia a lo llargo de les dos puertes de la parte derecha.

    Nun tenía preba nenguna de que l'autor fuere el que yo pensaba nin tenía tampoco testigos del momentu nel que m'amenaciara. Si lu denunciaba, con esa falta de prebes, poco tenía facer. Lo peor qu'un puede tener dientro la so aparente cachaza remaneció con un bravén infrayabe y obsesionéme dende esi momentu en volver topar aquel Seiscientos con matrícula “0-6534”.

    Pasé dellos díes percorriendo les bocacais del mio barriu a la busca'l coche del navayeru ensin nengún ésitu. El fin de selmana siguiente, sicasí, mientres sacaba a los perros pela nueche, apareció, a la vuelta una esquina l'oxetivu que tanto allampiaba topar pa devolver la xugada. Ellí taba el Seiscientos blancu, con matrícula “O-6534”, saqué del bolsu la navaya de Taramunde, que llevaba toos esos díes, ganosu de prebar a ver si nun s'estayaba na chapa d'un coche vieyu. Miré a entrambos llaos de la cera, como viera nes películes del cine quinqui español de los setenta facer al Torete, al Vaquilla y a tolos héroes d'eses epopeyes barriobaxeres de la mio adolescencia. Después miré a la víctima, aquel Seiscientos blancu que yera igual al que tenía mio padre. Cuántos domingos viaxáramos nél al Prau de la Chalana, a les playes de Bañugues, Perlora, Rodiles, a toos aquellos paraísos d'andar per casa, qu'entós abultaben tan llonxanos y exóticos como los sablones de les isles del Pacíficu. Alcordéme d'aquel domingu nel que tuviera a coyer cámbaros de la Ría'l Puntal nun calderu con molde pa llevantar un castiellu d'arena, qu'en llegando a Sama, escaparan toos del calderu y tuvimos que los pañar hasta nel últimu requexu del Seiscientos, qu'aquel día paecióme tan inmensu como una nave espacial. Membré'l cariñu col que mio padre lu cuidaba y lu llimpiaba el día enantes de salir d'escursión, cómo lu tenía de relluciente, impecable, lo arguyosos que nos sentíamos toos d'aquel cochín. Y guardé otra vez la navaya en bolsu, avergoñáu. Nun tenía alma pa rayar aquel Seiscientos, por mui roín que fuere'l lu guiaba..

Sem comentários:

Enviar um comentário