terça-feira, 15 de janeiro de 2013

Tras-os-montes

Llovía como si el cielu abriera les puertes pa entamar un nuevu diluviu universal y la cuesta pindia d'aquella carreteruca asemeyaba la canal per onde Dios echaba l'agua a calderaes. Una mesta nubla fuera arrodiándonos, acabantes entrar en Portugal per Quintanilha, dende Zamora, y desviáranos en dalgún encruz per una vía secundaria que nun sabíamos a ónde nos llevaba. La señal del satélite escapábase-y al GPS metanes aquel Atlánticu de nubes y namás podíamos enfotanos en que más alantre escamplara o algamáramos dalgún llugar habitáu nel que poder informanos del camín a siguir.

Perende nun abondaben tampoco los indicadores de carretera. Sicasí, a la vuelta d'una curva con forma de doble S, un cartelu del Serviciu Forestal desvelónos que tábemos altravesando la Serra do Marão. Viénome de siguío a l'alcordanza'l nome del escritor Miguel Torga y, per un momentu, asosegó'l mio alloriu en reparando p'aquel paisaxe de castañales y piñeres, entevistes nos retayos que la borra dexaba en claro alcuando: perende asomaben tamién caleyes enfolleraes y muries de roca calizo, azotaes pol xarazu qu'arroyaba en rabeseres pela costera'l monte. Esi yera'l paisaxe de los Contos da montanha y de la primer infancia del nenu Adolfo Correia Rocha, descrita cola mesma intensidá escarnada que los “contos” en A Criação do Mundo. Per aquellos nebulentos cumales andara aquel rapacín a llindiar les cabres, enantes d'emigrar a Brasil y volver convertíu nel Dr. Correia Rocha, la identidá civil del futuru Miguel Torga. Alcordábame de la emoción cola que mercara cuantayá nuna llibrería de Lisboa los Contos da montanha y los primeros tominos del so diariu, nel mesmu formatu y la mesma colección particular na que Torga foi autoeditando tolos sos llibros nuna modesta imprenta de Coimbra. Tamién del privilexu en ser el primer llector que conocía la preciosa versión n'asturiano de los Contos que Susana Marín publicara en Trabe.

Agora encamentábame a la memoria del admiráu escritor tresmontanu, como si fuere Santa Bárbara, patrona de les tormentes, pa que nos guiara a atopar el camín ente les nubles d'aquel país d'aldees montunes y xente bravo que'l mesmu Torga calificara de “Reinu maravillosu” (como son toles patries de la infancia) y que n'alcordanza sentimental d'ún, llendaba, tan cerca del nuestru propiu país asturianu.

En dalgún de los sos cuentos atópase noticia de más d'un milagru, magru y laicu, como había ser la fé de los tresmontanos reales qu'él conoció enantes de remembralos con otros nomes o colos mesmos nes sos hestories. Nun me chocó por eso, acolumbrar reveláu polos faros del coche, una señal vertical qu'anunciaba'l desvíu al llugar natal del escritor invocáu: São Martinho de Anta. Yera una carreteruca, inda más estrencha y de peor firme qu'aquella pela que transitábemos perdíos. A malpenes un kilómetru y mediu, taba l'aldea onde naciera Miguel Torga y a la que diba ser fiel, como a la escrita del so diariu, hasta los sos últimos díes. Ende había tar el famosu negrilho, testigu calláu del trescurrir del tiempu y espeyu onde'l gran escritor portugués diba asomando al propiu andar de la so vida hacia la vieyera y el deterioru qu'empobina al final, esi camín qu'enantes qu'él siguieran los sos mayores y qu'él heriedaba, sabedor de que namás esi árbol sagráu de la so alcordanza y acasu dalguna páxina de les miles qu'escribió, podíen sobrevivilu.

Confortáu pola vista del topónimu, como si d'una auténtica seña sobrenatural se tratare, siguimos camín, empatando curves imposibles con xubíes y baxaes que colocaben el coche en posición casi vertical, na que malamente respondía la tracción mecánica a nun ser en primera y forzando muncho l'acelerador. Un trechu más alantre, nun rellanu onde pudi desfogar el vehículu en segunda y en tercera, apaeció una nueva señal indicadora. Solté'l guía -con gran sustu pa Mercedes- por esfregar los güeyos. Nun lo podía creyer: el cartelu volvía anunciar São Martinho de Anta a kilómetru y mediu.

Mercedes, después d'encamentame que nun volviere soltar el guía inda viere un OVNI aterrizar delantre nós, observó entós que cabíen dos posibilidaes: una, que nos perdiéramos y volviéramos pasar pel mesmu situ; la otra, que se tratare d'un nuevu desvíu a l'aldea de Miguel Torga, al pesar de la idéntica distancia marcada na señal.

Quixi garráme a la segunda posibilidá y siguimos carretera alantre. La nubla ficiérase más mecía y resultaba difícil dir a más de cuarenta. La señal del satélite nel GPS continuaba ensin dar visu d'actividá. De sópitu apaeció a mano isquierda de la carretera una marquesina atechada, probablemente d'una llinia d'autobús que percorría esa ruta tan incierta: sentada nella, una figura humana, que de mano, garramos por una pantasma. Aparé el coche y baxé la ventanina. Yera una muyerina vieya, vistía de negro de los pies a la cabeza, que resguardaba nun pañuelu embaxo d'un echarpe igual de negru. Tenía'l somantu y la saya abellugaos con un paragües tan grande que-y algamaba casi hasta'l pescuezu.


Nel mio deficiente portugués pregunté-y a ónde diba y si quería que la lleváranos. Miróme con rocea y barruntó'l nome d'un llugar: Vila Real. Repetí el brinde pa que xubiere al coche, podíamos llevala. Fízonos un xestu desganáu de que siguiéramos camín. Volví face-y la ufierta y entós sobresaltónos la bocinona d'un mastodónticu camión que taba detrás de nós. La carreteruca nun dexaba sitiu pa que nos adelantrare y tuvi de baxar la ventaniella y siguir camín, dexando a la paisanina, ende, resguardándose del temporal con aquel paragüón, que, seguramente como la costume d'esperar neses condiciones al autobús de llinia, paecía resguardala del mesmésimu fin del mundu, con hermana pachorra y displicencia énte los avatares de la vida diario.

Nun tramu más anchu de lo propio d'aquella carretera dexé que'l camión nos adelantrara y pegámonos al so rastru pa que nos sirviere de guía. Munchos repechos y curves después, ente'l xarazu y la nubla, siguiendo al camión, acolumbramos una señal que nos indicaba la prosimidá d'un encruz que nos podía llevar a Bragança. El cartelu indicador atopábase en bastante mal estáu, royíu pol furruñu y torcíu en llinia tresversal a la carretera, de tal xeitu que lo mesmo apuntaba pa la vía que s'abría a la nuestra mano derecha, como a la que taba a la so isquierda. Opté pela primera, basando la mio escoyeta nel meyor firme que presentaba respective a la otra. De nuevu la borrina escomenzó envolvenos.

El paisaxe que s'entevía nos retayos de nubla menos densa repetía lo qu'acolumbráramos de bienalló: caleyes enfolleraes, castañales y piñeres, sebes ensin rozar, cascaes verticales de caliza o granitu, regueros monteses que reblincaben pela carretera. Detrás de la borrina, seguramente'l perfil quebráu de los arispios montes que separaben aquelles tierres altes del restu de Portugal. Per dalgún d'esos riscos taría perdía Galafura, l'aldea de María Lionça -pensaba ún alcordándose d'una de les sombres más conmovedores qu'esconxurara Torga nos sos relatos-. Per caminos non meyores qu'aquel pel qu'enfilábamos xubiría carretando pol cuerpu del so home, la vilda de Galafura y bien d'años después, pol cuerpu del fíu que-y dexara, pantasma pesarosa d'ella mesma.

La voz alarmada de Mercedes sacóme de les mios evocaciones conmovíes pa devolveme a la realidá.
- ¡Nun puede ser!

A mi tamién me costaba admitilo, pero la evidencia nun dexaba sitiu a les duldes. Ellí taba otra vuelta el lletreru que señalaba São Martinho de Anta a 1,5 kilómetros.

La única desplicación posible esta vez yera que tábemos perdíos y dando vueltes en círculo pela mesma carretera. La impresión de tar viviendo una pesadiella asentóse en nós cuando, un trechu más alantre, volvimos alcontrar a la paisana enlutada del paragüón atechada na marquesina énte la que pasáramos un cachu enantes. Tamién agora paré'l coche y baxé la ventanina, non pa ufierta-y la nuestra ayuda llevándola al so destín, sinón pa que nos aidare ella a topar el nuestru camín de cualaquier llugar fuera d'aquel llaberintu. Al venos, la paisanina persinóse col sustu dibuxáu na cara, probablemente figurándose que debíamos ser xente del tresmundu, seres irreales d'una pesadiella paralela a la que nós cuidábamos tar viviendo. Ensin atender pa los mios ruegos, repitió aquel nome, un soníu malpenes enteoyíu ente'l xarazu y la ventisquiada: Vila Real.

Mercedes y yo mirámonos desolaos. Díbemos reanudar la marcha cuando la lluz d'unos faros esplandió nel espeyu retrovisor. Miré per él y después tuvi de virar la cabeza p'asegurame de que la impresión de pesadiella nun acababa de xugame una nueva mala pasada. Detrás de nós había parada una funeraria que nos facía señes cola lluz de distancia llarga. Entós fui yo el que tuvi a puntu de santiguame.

Al otru llau de la ventanina la repentina reacción de la paisana del paragües en notando la llegada del coche fúnebre, nun valió precisamente pa sosegar el nuestru ánimu. La muyerina paecía esperimentar una incomprensible allegría y llevantándose del so bancu, empobinó de dos reblincos hasta'l vehículu que s'asitiara tres el nuestru. Vi pel retrovisor al guía de la funeraria abrir la puerta del copilotu y a la vieya cerrar el paragües, metiéndose dientro. Venciendo cualaquier debilidá a lo irracional tuvi l'arrancu de baxame y face-y xestos al conductor del vehículu fúnebre pa que nun entamara inda la marcha. Alleguéme a la so ventanina, ensin importame un rispiu quedar pingando como un pitu embaxo la xarazada. Tenté desplicá-y nel mio pésimu portugues a aquel home la nuestra situación y él en perfectu español ofrecióse a servinos de guía. Díxome que diba hasta Vila Real a facer un serviciu y que mesmo aquella señora a la qu'acababa recoyer (y qu'agora me sonreía con picardía nel so asientu) diba al mesmu asuntu, al entierru d'un pariente, que podía siguilu hasta ellí y una vez ende, él mesmu m'indicaba per onde tirar pa Bragança.

¡Por fin tábamos salvaos!”. Ensuchu y too como un pitu, tuvi a piques de face-y una reverencia al funerariu. Ensin saber cómo-y lo agradecer, namás se m'escurrió felicitalu pol bon español que falaba contra'l mio inintelixible portugués.

- Estuve trabajando diez años en Salamanca -contestóme, quitándose importancia-. Allí conducía ambulancias. En España transportaba enfermos y aquí en Portugal a difuntos. Por estas tierras hay más trabajo para lo segundo -dixo, soltando una risotada, enforma espontánea pa ser sarcástica, y despidióme con una seña del brazu pa que lu siguiera.

Apegaos a aquella funeraria, pasu ente pasu, curva tres curva, consiguimos llegar hasta Vila Real y d'ellí, atendiendo pa les indicaciones del nuestru guía, empatar con una carretera nacional que nos llevó a durmir esa nueche en caliente y a techu. Mientres acometíemos aquel últimu trechu del llargu viaxe que principiara en Xixón a la primer hora de la mañana, y , al pasar per un nuevu encruz, nun altu, onde la nubla escamplara y enxugaba de color plata l'asfaltu la última mirada del sol, aselé la velocidá pa sortear a un perru caleyeru que refocilaba al calor d'aquellos postreros rellugos de la tarde y miramos p'aquellos montes borrinosos que dexábamos atrás. Remembré-y a Mercedes una descripción del país de Tras-os-montes que podía desplicar en parte la nuestra aventura del pasu perende. Yera aquella na que l'escritor de São Martinho de Anta dicía de la tierra natal que'l camín pel que trescurría la vida de la so xente yera casi siempre circular y namás se salía d'él o pa dir al cementeriu o a la emigración. Y nós, afortunaos turistes, salíamos d'ende pa llegar a pasar la nueche en Bragança.

Sem comentários:

Enviar um comentário